VULGARISMES, CASTELLANISMES 
I ALTRES MOTS DE MAL COURE 
EN L'OLLA DE LA LLENGUA
Josep Lacreu

Les fronteres en qüestions lingüístiques sempre resulten difícils de traçar, sobretot quan es pretén establir línies divisòries a partir de conceptes mal definits i pitjor digerits. Així passa, de fet, amb termes com vulgarisme o castellanisme que, en la pràctica, ben sovint no són més que una etiqueta que aprofita, bàsicament, per a poder enviar certes paraules a una espècie de cul-de-sac on estan tots aquells mots que, per un motiu o altre, no han sigut incorporats als diccionaris normatius. Però el problema és –recorrent a una gastada metàfora cromàtica– que no tot el que no és blanc és necessàriament negre. O dit amb termes més lingüístics: no totes les paraules que no estan arreplegades en els diccionaris han de ser considerades igualment censurables.

I contextualitzant ara aquesta idea general en l’àmbit específic del sistema educatiu, podríem dir que no pot ser igual l’actitud de tolerància o censura que es pot mantindre davant d’un alumne que diga silla o d’un altre que diga caïra (agafant aquestes dues formes, és clar, amb un valor de representació purament simbòlica). Ni l’una ni l’altra, certament, són formes normatives. I encara que les diferències són radicals, no són tan òbvies per a passar-les per alt, considerant innecessari qualsevol tipus d’explicació. Així que millor si anem a poc a poc, sense deixar res al calaix de les evidències no explicitades.

Constatem, primer que res, els fets lingüístics en la seua dimensió social: la paraula silla és una interferència de caràcter individual, deguda a un encreuament de referències en els codis lingüístics del parlant; la forma caïra, per contra, és una variant social, estesa pràcticament per tot el país. Es tracta d’una variant de cadira, que com a únic element diferencial presenta un emmudiment fonètic de la d intervocàlica. (Com a curiositat, cal apuntar que en altres llengües també s’ha produït aquest mateix emmudiment: així, en francés és chaise, i en anglés, chair.)

Amb aquesta informació, hauríem de poder extraure els següents corol·laris traslladables a la praxi educativa. Si un alumne diu silla parlant en valencià, cal corregir-li aquesta forma sense més consideracions: la paraula silla no és valenciana, i tothom la percep com a estranya al codi lingüístic propi. En canvi, si un alumne diu caïra, crec que de cap manera es pot tractar de la mateixa manera que si diguera silla, com un error que cal corregir, i prou, perquè no està en els diccionaris. La forma caïra és valenciana, i plenament legítima en determinats registres expressius. Caldria evitar, per tant, qualsevol tipus de condemna de la forma caïra que puga reforçar la falsa creença que la gent que parla valencià tota la vida parla malament. Aquesta és una idea que cal eradicar de la consciència dels parlants. Ha sigut, i continua sent encara, un tòpic amb efectes perniciosos sobre l’ús social del valencià. Al cap i a la fi, si un creu que parla malament una llengua, i té la possibilitat de comunicar-se bé en una altra, doncs... això mateix: que serà inevitable que tendisca a utilitzar aqueixa altra llengua que creu dominar correctament en tots aquells àmbits que associe, conscientment o inconscientment, a situacions de formalitat.

És clar, això no obstant, que, per molt que s’aguditze el respecte per les formes populars, no es pot tampoc eludir la necessitat d’informar els alumnes de l’existència d’altres variants com cadira (concentrant en aquesta forma un valor simbòlic de representació). A partir de contextos naturals en què els alumnes prenguen consciència de l’existència d’aquesta variant, és quan cal informar-los amb tota espontaneïtat que la forma cadira és una variant de la forma ja coneguda pels alumnes: una variant habitual en l’expressió escrita i en registres orals formals (com conferències, discursos, etc.). Sense que això signifique que una forma siga millor o pitjor que una altra en termes absoluts. La llengua és una abstracció, un calaix amplíssim on hi ha multitud de formes dites ací o allà. L’expressió, siga oral o escrita, és la materialització concreta de la llengua: un acte que implica la tria de recursos lingüístics per a transmetre una idea. I és, doncs, en funció del context circumstancial en què es produeix la materialització del missatge, que es pot valorar si la selecció dels mots és o no l’adequada. Dit d’una altra manera, amb un exemple molt gràfic: és absurd pensar que cefalàlgia sempre és millor (o pitjor) que mal de cap. Doncs això mateix es podria dir amb cadira o caïra. Les valoracions absolutes resultarien igualment inadequades.

D’altra banda, és necessari abordar, ni que siga breument, l’abast del terme vulgarisme. El nom, certament, no fa la cosa; però pot arribar a condicionar les actituds respecte al que el mateix nom expressa. Aquest és el cas del mot vulgarisme, que sovint s’empra per a designar totes les variants de la pròpia llengua no acceptades normativament. Aquest ús sembla ben poc adequat: d’una banda, perquè està associat a connotacions molt negatives; i, d’una altra, perquè és massa ambigu.

La lexicografia pot aportar-nos solucions més matisades, reduint, d’una banda, l’abast del terme vulgarisme a certes paraules malsonants com ara colló, hòstia, etc., que, dites en segons quins contextos, poden provocar, efectivament, connotacions de vulgaritat en el discurs; i, d’altra banda, utilitzant el terme col·loquialisme per a designar específicament les paraules amb escassa tradició escrita, com ara mosatros, aixina o auia. Per a enfrontar-se adequadament als problemes que plantegen l’ús d’aquestes paraules, és imprescindible aplicar una terminologia denotativa com aquesta, exempta de valoracions prejuicioses.

Els castellanismes són l’altre gran grup de paraules habituals del llenguatge col·loquial amb problemes. Comparteixen amb els col·loquialismes la seua exclusió dels diccionaris normatius. Però, tot i ser igualment mots proscrits, encara estan situats en un nivell inferior en la valoració general respecte al seu grau d’admissibilitat. Al cap i a la fi, els uns són recursos genuïns, i els altres, recursos aliens. Però tampoc les coses són tan clares per a poder traçar amb pols ferm fronteres divisòries precises. Perquè, encara que es poguera dir amb absoluta seguretat, després d’estudiar consciençudament el rastre de les paraules, que tal o tal mot es documenta inicialment en castellà, allà pels segles xiv o xv, i que posteriorment apareix en valencià, durant els segles xvi o xvii, això la veritat és que tampoc significa gran cosa. El transvasament de recursos lèxics és un fenomen absolutament normal en totes les llengües. I cal fer un esforç per a abordar la qüestió amb serenitat, bandejant les actituds essencialistes. Que una paraula provinga del castellà, del francés, de l’anglés o de la llengua que siga, no significa, d’entrada, que haja de ser sistemàticament rebutjable. Com en quasi tot, també en açò els matisos són imprescindibles. No és el mateix un castellanisme recent, com gafes, que un castellanisme arrelat des de fa més de quatre segles, com caldo; no és igual un castellanisme fàcilment reemplaçable, com adiós, que un castellanisme de substitució complexa, com apretar; no és el mateix que un castellanisme tinga alternatives vives, com madera, que un altre que haja de reemplaçar-se amb alternatives arcaiques, com bussó. En fi... els matisos són crucials.

Potser ens resultaria més fàcil abordar el problema dels castellanismes si fórem capaços d’enfrontar-nos-hi amb una perspectiva de normalitat lingüística, considerant-los dins del marc general dels estrangerismes, i no com un problema específic que requereix un tractament singular. Perquè, certament, no té sentit considerar acceptable qualsevol anglicisme de l’any passat, i absolutament inacceptable qualsevol castellanisme de fa quatre segles. Això és difícilment justificable des d’una perspectiva estrictament lingüística. I, siga dit de passada, adduir referències quantitatives per a justificar les diferències entre uns estrangerismes i altres em pareix una tremenda banalitat.

Si admetem amb una certa normalitat l’ús de gal·licismes com boutique, suflé i ragoût, o d’anglicismes com souvenir, estic i locaut, per què hem de considerar un fet tan greu l’ús de castellanismes com enterar, barco o permanéixer? Les raons, en efecte, no són de caràcter lingüístic. Ni que siga breument, és imprescindible fer una incursió en la nostra pròpia història lingüística per a entendre el perquè de certes coses.

El català modern es codifica en el primer terç del segle actual, coincidint amb l’emergència del nacionalisme polític. Són fets coetanis i profundament vinculats entre si. El sentiment nacionalista català s’afirma enfront del castellà; la normativa lingüística, també. L’objectiu comú és singularitzar-se enfront de la nació, i la llengua, dels veïns castellans, que es veuen com una amenaça per a la pròpia identitat col·lectiva. Això fa que es realcen al màxim els elements diferencials, intentant trobar en la diferència la pròpia essència.

Val a dir que això és un fenomen absolutament normal en la gestació de pràcticament qualsevol moviment nacionalista. Tan natural com la rebel·lió dels adolescents enfront de l’autoritat paterna. És la necessitat d’autoafirmar-se enfront d’aquells sota els quals s’ha estat subsumit. I, de la mateixa manera que seria una clara mostra d’immaduresa mantindre permanentment l’estat de rebel·lió adolescent contra els pares, així crec que també seria impropi d’una societat madura lingüísticament mantindre una fixació obsessiva de rebuig dels castellanismes.

És una exigència per a la nostra salut lingüística desprendre’s de les fòbies i actuar amb naturalitat. Com actuaria qualsevol llengua davant de problemes semblants. Els essencialismes poden arribar a ofegar la vitalitat de la pròpia llengua. La recerca de la llengua pura, despullada de tota mena d’interferències seculars, és una quimera. Una quimera, però, que deixa en el camí molts usuaris de la llengua, incapaços d’usar-la sense màcula.